Quan caminàvem
per la desobediència, quan tu i jo teníem somnis rebels, quan sobreviure forma
part de l'essència, a la meua terra hi ha una pluja d'estels. Quan caminàvem
pels carrers de València, quan tu i jo teníem somnis rebels i amb poemes d'amor
bastíem la resistència. Per camins d'horta sembrada avancem, enyorem un temps
que no s'ha viscut encara. Un passat de lluita accelerada, assaig d'una
esperança que camina fermament i transforma aquest present. El Cabanyal que
resisteix, hui no tinc cap dubte, hui t'estime encara més, hui vull fer l'amor
de matinada, hui voldria ser un gran deixeble d'Estellés, veig murals a les
parets. Saps que no vull glòria ni riqueses, no vull cartes de promeses
enfonsades en el mar, Que no vull palaus ni vull princeses, no vull plors, ni
vull tristeses, comencem a caminar. Fins un nou combat. Quan l'Albufera ens
sostenia una vela llatina navegava contra el vent amb la memòria empresonada, els
punys i les corbelles sobre sendes de paper, creix la flor del taronger. Davant
les torres de Serrans el nostre amor serà la clau que obri tots els panys dels
portals d'una València on sona la freqüència del cor de Benimaclet amb Tereses
i Bassets. Saps que no vull glòria ni riqueses, no vull cartes de promeses
enfonsades en el mar que no vull palaus ni vull princeses, no vull plors, ni
vull tristeses, comencem a caminar. Fins un nou combat. Es difícil oblidar, les
façanes d'aquell temps i els amants que s'estimaven quan la por era el segell i
el futur d'aquells infants que miraven als estels Il·lusions d'un gran present!
Tu i jo som rebels del temps i la distància, alumnes de l'amor, amants de la
insolència, poetes d'esta nit, pintors del nostre llit, ls coses impossibles
d'explicar d'aquesta ciència. Tu i jo som satèl·lits sense rumb en la galàxia, d'amors
impossibles som la paradoxa, som pretèrits imperfets de la nostra història, som
aquell record inoblidable en la memòria.
Aspencat – Essència
(lletra: viasona.cat)
ok!
ResponderEliminar