27.11.13

Una vida de luxe


Vaig dir-me: “Prou. Et cal un nom en clau i un nou feu i sol i en pau muntar un niu. A fora res commou. I es reclou qui escriu”. La màscara és el preu, el valor el què sentiu. Sèiem al sofà. Amb vi. Així em sincerava amb el verí de cada frase funesta, i vas dir, clar, ara entenc l'insomni i la casta matxacant-me cada cica i cada rastre. Deies: “si t'encanta rebolcar-te en la merda demana tanda” A sant de quina llei flota la merda a la memòria i on és la línia divisòria, que deixa bons records aquí i malsons a l'altra banda. I et vaig fer cas. I torno a creure en el què faig, ja. El pus a l'ànima segueix sagnant a raig. Jo segueixo roig, càndid il·luminat, humanista convençut i begut sense equipatge. Manipular és que et sentis lliure de passar per l'aro. Tot és usar-ho i llançar-ho. Tot és efímer, nen. El què Allen Zimmerman va escriure van domesticar-ho com a un pijo adolescent plorant per jacko a neverland. Segueixo amb Pharoahe monch i Mos Def, bro. Segueixo esperant la meva maga al Pont Neuf però amb xandal i amb la xupa de cuir cutre. Avorrint el fals glamour dels pijos citant a Sartre. Segueixo amb Marx, kohan, Lukacs i Gramsci. Segueixo en parcs sobant amb el llibre el cap. Si véns del fons del sòrdid món del vici seràs benvinguda al redemptor solstici. El capital premia el talent si no tens cap escrúpol puc viure a ful, a 100, al marge meu bàndol una vida supèrflua amb guita i escandalosa trepa i prepotent però n'he triat una d'escàndol. amb la mirada altiva una vida de luxe amb el rebost en ruïnes la vida és de de luxe amb suor i disciplina duc una vida de luxe asceta i hedonista és una vida de luxe. Ben More em va dir: - Crema el quadern. - Bona idea, total és un infern. Invocant Atenea despullada al sofà, una copa de vi i la resta és hivern. Quasi trenta, l'oasi no està en venda, el dubte crea la pregunta. El dit del cor és la resposta a tot govern i el boli li treu punta. Com Lou Donaldson: Say it loud! Desperta! I'm black, I'm proud! Sona el tic tac que em fa esclau mentre la cendra del puto tabac cau. A l'Espanya Industrial tirat a la gespa, tinc a Perec entre les mans. Celebrant amb una birra cada gesta, cada conquesta amb els mateixos germans. Segueixo tímid si no et conec. Tu preguntant-me perquè desconecto. Tinc el caos al cap, molesto. El rap sap que jo no pacto. Esperit de barri: no amago res. Com el Tony, etern actor secundari. Cada dia un pèl més llibertari és necessari qüestionar-me allò que he aprés. Segueixo comprant discos i posant colegues per davant dels bolos. Segueixo sense fer discursos, pràctica i opinió, repartició de riscos. A l'ombra amb los hermanos Quero, sóc un elogi de Tanizaki. Al monte com un maqui, amb una bala a la recamara, cantant el meu millor bolero. Perdut entre llibres i LP's i tu només pensant en dollars, jo també podria ser un vengut però vaig escollir el present i vaig matar el futur.

At Versaris – No fear


(lletra: viasona.cat) 

No hay comentarios:

Publicar un comentario