Hi havia una dona que odiava la meva ciutat. Pujava en metro
amb sabatilles rosa. I la gent que la mirava li veia un crit dibuixat a la
cara. Però ella no parlava, però ella no deia mai res. Els ulls els tenia com núvols mullats i la
boca plena d'aigua caiguda del cel. Asseguda a un banc de Meridiana, amb la
maledicció de les seves arrels. Amb pintallavis posava el seu nom pertot arreu.
I ara se'l queda mirant com si fos un bateig constant de soledat. Que et dius
Maria? No, em dic Muntanya (i no he caigut mai). Que vius a Sant Andreu? No, ja
no hi visc, estic fora de tots els paradisos, me'ls he deixat enrere, per
estimar més del compte. Ai, per caminar
no m'he tornat més boja ni més tonta, ni més prima, ni més verda ni més
vergonyosa. El temps i la distància m'acompanyen endevant, (per això no em van
trucar mai d'aquella entrevista de feina al Mercadona). M'agradaria tornar, amb els meus ulls
tancats. Mare meva, ja ho sé, no queda res per mirar. Que et dius Maria? No, em dic Muntanya (i no
m'he caigut mai). Que vius a Sant Andreu? No, ja no hi visc, estic fora de tots
els paradisos, me'ls he deixat enrere, per estimar més del compte. A casament i enterrament s'hi ha d'anar net
de cos i de ment. Això jo ho vaig aprendre un dia d'aquella dona que es deia
Muntanya.
Alessio Arena - Bestiari(o) familiar(e) (amb Elena Gadel)
(lletra: youtube Alessio Arena)
No hay comentarios:
Publicar un comentario