Els crits

La nina es desperta pel so del silenci de l'instant recent passat cor ple, món buit, firmaments com brases extingint-se i l'angoixa de quan no en sentim els crits i l'angoixa de quan no en sentim els crits. A vegades, quan hi penses, descobreix ella mateixa sospirant per ser el forat podria ser el què falta, o allò que sortia o la ceguesa d'aquells que fan el sord als crits o la ceguesa d'aquells que fan el sord als crits. La mateixa mort immensa d'una llunyana nit d'estiu, la mateixa mort immensa d'una joguina al fons d'un riu. Sovint sense adonar-se'n bat les ales i al voltant li creixen mil milions de flors fràgils i orgulloses, l'eternitat és als colors i la força amb aquells que fan cançons dels crits i la força amb aquells que dels crits fan cançons i la mateixa llum intensa d'una llunyana nit d'estiu i la mateixa llum intensa de la nina quan somriu, la mateixa llum intensa de la nina quan somriu.

Mishima – L’amor feliç

(lletra: viasona.cat)