Nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos.
Envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por, s'ajup sota el fuet amb
foll oblit de la raó que té. Arnat, menjat de plagues, sense parar llepava
l'aspra mà que l'ha fermat des de tant temps al fang. Li hauria estat senzill
de fer del seu silenci mur impenetrable, altíssim: va triar la gran vergonya
mansa dels lladrucs. Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut i
elevem en la nit un cant a crits, car les paraules vessen de sentit. L'aigua,
la terra, l'aire, el foc són seus, si s'arrisca d'un cop a ser qui és. Caldrà
que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat, sense repòs,
per sempre més home salvat en poble, contra el vent. Salvat en poble, ja l'amo
de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor.
Raimon - El
recital de Madrid
(lletra: viasona.cat)
No hay comentarios:
Publicar un comentario