M'agrada el ping pong

A ningú li agrada que el truquin a casa a les cinc del matí. Em molesta molt que m’arribis tard amb el fred que fot, una hora aquí dret. Però que no te n’adones que això és un suplici? No podem seguir així. Però que no te n’adones que l’amor entre els dos està tan malferit? Perquè m’atabales donant tot el dia la teva opinió? Cal que et repeteixis dient-me el que penses de tots els meus actes? A veure si entens que ja sóc prou grandet per caminar solet per aquests mons de déu, que tu ja ets prou grandeta per parar de fer el tonto i deixar fer als demés. Més val que ho deixem, que la vida són dos dies, que m’agrada el ping pong, mentro escolto Pink Floyd a la llum del matí. Ja portem dos mesos des que vas marxar i no sé res de tu. Com a mínim podries agafar-me el telèfon, que començo a inquietar-me, tinc ganes de sentir-te. Només et demano que parlem un moment per sentir-nos la veu, que segur que també tu estaràs impacient per saber sobre mi. Estic poc a casa perquè està molt trista i li falta color. Que el meu llit se’m fa gran, que les nits se’m fan llargues, que no dormo mai bé, el capçal que em grinyola. Em rebolco amb neguit, la teva nevera feia molt menys soroll, i quan esmorzo poso el 3/24 per no sentir-me sol. Més val que tornem, que jo sé que m’estimes, i que encara no he rentat el teu mocador groc per sentir olor de tu. Que jo encara no he rentat el teu mocador groc per sentir olor de tu.

Andreu Rifé –  Ping Pong

(lletra: viasona.cat)