En aquell petit cafè on no volen entrar ni la llum del
carrer, ni la gent assenyada, vaig trobar el teu mirar, melangiós i llunyà com
la boira que neix al port, de matinada.
Et vaig donar una mà i em vas seguit en la nit com un gosset perdut que
prega una carícia. Vas omplir de colors la tristor del meu llit, de vermells de
capvespre i de verds de Galícia. I el
meu racó va a ser el teu racó també. Eres jove i bonica. Vaig començar jugant i
et vaig anar estimant de mica en mica.
Em vaig acostumar poc a poc al teu nom, a la teva escalfor i a las teves
paraules, al soroll del teu pas pujant els esglaons i a la teva manera de parar
la taula. A l'olor de les teves mans que
cada nit voltàvem el meu cos com una fina gasa. Però tot es va ensorrar quan et
vaig sentir dir: "Me'n vaig a buscar el sol. És molt fosca la
casa". "Ningú no m'està
esperant. Gràcies per tot, Joan..." Eres jove i bonica. Se'n va anar de
repent el que vaig anar perdent de mica en mica. Vaig sentir tant de fred aquelles nits
d'estiu. Vaig maleir mil cops la petita taverna... Quantes tardes he anat a dur
el meu plor al riu. Quantes nits he passat en blanc, com la lluerna. Però em vaig acostumar també a viure tot sol
sense estripar els papers, ni les fotografies. Si tinc fam menjo pa. Si tinc
fred encenc foc i penso: "Si avui plou, demà farà bon dia". I torno a anar al cafè i penso que potser tu
eres jove i bonica. Però, el temps ha anat passant i jo t'he anat oblidant de
mica en mica.
Joan Manuel Serrat - De mica en mica (tb versió Glissando)
(lletra: viasona.cat)
No hay comentarios:
Publicar un comentario