Un directiu em va acomiadar

Un cop a la setena planta vaig saludar a la secretaria. I hauria pogut fotre amb el peu la porta avall, cridar: “he sentit que hem de parlar, doncs parla!” O dir: “em sap greu, però t’equivoques i del tot, no has calculat que estic molt boig! En guàrdia, en guàrdia!” Quan vaig fer d’home respectable que entén que són coses que passen... i un directiu, un directiu, em va acomiadar. I un directiu, un directiu, em va acomiadar. I hauria pogut portar un barret ben divertit, reptar-lo a un duel i requerir l’espasa. O estirar-me dels cabells com posseït, notar-lo ben acollonit, mirant-me, mirant-me. Quan acceptava i assentia el senyor obedient que porto a dintre... I un directiu, un directiu, em va acomiadar. I un directiu, un directiu, em va acomiadar.  Jo l’obeïa i em va acomiadar! I em va acomiadar, i em va acomiadar, i em va acomiadar! I aquest va ser el punt i final d’aquest vell conte al-lucinat que ensenyarà potser als petits i distraurà, esperem, als grans. I aquí s’acaba la funció, el directiu i el nostre heroi us saluden, us saluden.

Manel -  Atletes, baixin de l'escenari

(lletra: viasona.cat)

Ceràmiques Guzmán

No esperava una noia tan bonica darrere d'aquest taulell.  El teu estil em fascina. On has estat tot aquest temps? Aprofitaré, ara que et gires, per donar gràcies al cel i per passar-te revista, dels talons fins els cabells. No t'espantis però, ara, voldria dir-te que ho ets tot per mi i que jo puc ser tot teu. Vull sentir-te explicar la teva vida, els teus somnis i els teus grans secrets. I tornes i em dediques el més gran dels teus somriures i emboliques el paquet i les teves mans, expertes, l'adornen amb un llacet. I congelo el moment quan les nostres mans es creuen a l'intercanviar el bitllet, però els teus ulls estan nerviosos, has d'atendre altres clients.  Però, si dubtes, podries atrevir-te a sortir amb mi per fer un cigarret. Per si penses que podria servir-te jo m'esperaré per aquí encara algun temps.

Manel - Els millors professors europeus

(lletra: viasona.cat)

Al mar

Tu i jo hem sopat en bons restaurants, tu i jo hem ballat a la llum d'un fanal,  tu i jo volàvem en un Ford Fiesta groc,  tu i jo hem cantat a la vora del foc. Tu i jo hem buscat coses similars, tu i jo hem tingut el cap ple de pardals, tu i jo dalt de la nòria, tu i jo i la nostra història, però tu i jo no ens hem banyat mai al mar. Al mar! Al mar! Plantem les tovalloles, convido a uns gelats, juguem a pala grega esquivant passejants, a l'horitzó es divisen les veles d'uns nens que fan optimist a la cala del costat. Dormo una estona, ara que bufa de mar, així estirada se't veu espectacular, llarga i blanqueta a la sorra llegint intrigues vaticanes de final inesperat. És abusiva tanta calor, t'incorpores i et poses bé el banyador, amb un peu calcules com està l'aigua i tot està llest per tal que entrem al mar. Al mar! Al mar! Així doncs, si un dia véns i passes per aquí, i si malgrat la feina trobem un matí, no em perdonaria mai, no podria assumir, no agafar-te amb la moto i que no féssim camí. Molt lluny d'aquí, a l'altra banda del món, hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons, tu i jo asseguts a la barra d'un bar, sona bona música i som davant del mar. Al mar! Al mar!

Manel - Els millors professors europeus

Cumpleanys

Els llums s’han apagat. Han tret el pastís. Algú… m’ha fotut la cartera. Quina merda! Ara tindré que renovar el DNI, les targetes, el carnet del Club Súper 3. Què hi farem… no res. Ara han tret els regals. Ta mare, com que t’has fet gran, t’ha regalat unes calces de color carn. Afegeix la tieta, la de Sant Carles de la Ràpita, que a partir dels 20 s’ha d’anar pensant en l’enterro i en la làpida. Us feu una foto amb ton pare. Ell treu pit, mentre pensa: A quin prostíbul aniré aquesta nit? Tu, et quedes mirant les espelmes amb un èmfasi desconegut, agafes aire i… ah no, espera, que només era un esternut…  Veiam qui més hi ha… Ah si! L’oncle Josep, l’etern solter. Avui ha vingut amb una xicota. Una d’alta, amb tacons, lycra, i una nou… a la gola? Tothom aplaudeix, tothom fa gatzara, guaita, per la porta del darrere ja s’escapoleix ton pare. Jo? Jo segueixo en segon pla, ben enrere... Quina hora deu ser? Ja deu haver començat La Riera. També hi ha l’avi, aparcat en un racó. Hosti, l’Iphone! Guaita, un retuit d’en Quim Monzó. Ara, ara va de bo, ara si que agafes aire…què? Altre cop no? Només era perquè s’ha tirat un pet la iaia?? Què més explico fins que bufis les espelmes…  Que hi ha la dona de fer feines, que és cubana, i que  a vegades quan l’avi dorm, ho fem recolzats al seu taca-taca. En Cuqui està dormint a la teva falda…jo no et vull dir res però un porc senglar de mascota et fa semblar bastant rara… Tu! Vinga hòstia! Quan bufaràs això? Brillu! M’estic pixant en el pantaló! No puc més, collons, se m’escapa el pipi… un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc... Amb tot el que has tardat, per bufar el pastís Tothom se n’ha anat, gairebé són les sis. El pipí s’ha escapat, i et dic de debò…  Saps què maca? Que et canti un altre la teva puta cançó.

Gabriel - 10 Gigas per veure una Cassola Bruta (original aniversari - Manel)

Boomerang

Va arribar el tiet amb barba llarga, els avis feien dinar especial, i va dir “nens, esteu morenos”, i va dir “almenys, heu crescut un pam”. I l’Ignasi i jo li escoltàvem mil aventures de països llunyans i estaven bé, i eren distretes, però era difícil treure’s del cap el fer volar per damunt del barri aquell regal estrany. Per fi a baix, vam situar-nos a una distància prudencial de les senyores que es bronzejaven i dels cotxes aparcats, vam estudiar els corrents de l’aire, vam assecar-nos la suor de les mans. Però el boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai. Però el boomerang reclamava la perícia d’un professional. I van baixar els altres amb la Vanessa -ai la Vanessa, com li deu ‘nar?-, menjaven pipes amb arrogància, se’n fotien des del banc, fins que avorrit d’aquell espectacle va venir el Xavi, que era més gran, “deixeu-me un tir, feu-vos enrere, deixeu-me un tir, colla de matats, que això és canell, que això el que vol és un bon joc de braç!”. I, senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar i, no sé l’Ignasi, però, en el meu cas, puc reconèixer que em va fer mal veure en els ulls de la Vanessa que la cosa es posava interessant. Però el boomerang va encallar-se entre les branques i no va tornar mai. Però el boomerang reclamava la perícia d’un professional. Però parlo de temps, crec que era el juliol en què es va fondre l’Indurain i vam maleir el danès i les rampes d’Hautacam. Els anys, en fi, ens han fet com homes i, malgrat que ningú ha procreat, vaig pensant alternatives, per si mai es dóna el cas. I en aquest món entre els meus forts no hi haurà mai els detalls però m’esforçaré i una cosa m’abstindré de regalar, que la infantesa serà divertida, màgica, lliure, d’acord, acceptat, però no hi ha tant temps per perdre i, tard o d’hora, només queda una veritat: El boomerang s’encallava entre les branques i no tornava mai. El boomerang reclamava la perícia d’un professional.

Manel – 10 milles per veure una bona armadura