Naixen primaveres

Quan sembla esgotada tota possibilitat Totes les vies tancades al pas Quan el teu mon està sumit en una eterna obscuritat Perden les paraules tot el seu significat Quan el vent no bufa de cara Obri els ulls, apunta i dispara Projectes, il·lusions, somnis i cançons Quan et posen pals a la roda Defensa la teua escola Re inventa l'estratègia i replica que ara és l'hora. El viatge és llarg, trepitja fort, mai és massa tard Naixen primaveres Cada matí , al teu jardí Cultiva els teus sentits, comencen Noves primaveres al teu camí Crema el destí Il·lumina l'horitzó de hui A la cerca d'un oasi en un país de nits fredes Per establir allí el nostre punt de trobada Agafar impuls i preparar noves eines Per reviscolar una freqüència oblidada Quan el vent no bufa de cara Obri els ulls, apunta i dispara Projectes, il·lusions, somnis i cançons Quan et posen pals a la roda Defensa la teua escola Re inventa l'estratègia i replica que ara és l'hora. Predir l'impredictible Unir el cor i la raó Fer una pasta indestructible És el "kit" de la qüestió Apuntar ben alt i donar el salt Donar totes les passes i completar les fases El nostre somriure…… Combustible essencial per a viure Redirigir el dirigible Fer un cop en el timó Fer una pasta indestructible És el quid de la qüestió.

Aspencat - Naixen primaveres

(lletra: viasona.cat)

L’últim segon

Mire al darrere i recorde tota una vida veig passar i si poguera tornar a donar-li al "start" i travessar les línies roges cartografia del teu cos per no trobar les coordenades el nord i les petjades i arribar a un lloc sense nom i rebobinar, anar pels camins que no vam anar hissar les veles en un nou mar si poguera tornar-te a besar i rebobinar, encendre els teus llavis i no pensar tocar les estrelles i tremolar Si poguera tornar-te a tastar  No se el final d'esta història sols vull ser esta nit el teu heroi no em guardes en la memòria només vull que em dones l'últim segon  Sóc addicte a tu, sempre ho he sigut a les teues manies als teus pits i junts vam provocar terratrèmols junts i vam escriure diaris plens de fum tornar a nàixer tornar a ser un xiquet tindre el secret de la vida eterna que fores tu l'únic govern que em governa  De San Francesc al cap de Barbaria en moto no em puc llevar del cap eixa foto ni eixa posta de sol de postal que despertava el nostre instint animal tota la nit m'impregnava del teu olor en la foscor tu eres la lluerna i és que eres tu l'únic govern que em governa! Perquè eres tu l'únic govern que em governa!

Aspencat - Naixen primaveras

(lletra: viasona.cat)

Quan caminàvem

Quan caminàvem per la desobediència, quan tu i jo teníem somnis rebels, quan sobreviure forma part de l'essència, a la meua terra hi ha una pluja d'estels. Quan caminàvem pels carrers de València, quan tu i jo teníem somnis rebels i amb poemes d'amor bastíem la resistència. Per camins d'horta sembrada avancem, enyorem un temps que no s'ha viscut encara. Un passat de lluita accelerada, assaig d'una esperança que camina fermament i transforma aquest present. El Cabanyal que resisteix, hui no tinc cap dubte, hui t'estime encara més, hui vull fer l'amor de matinada, hui voldria ser un gran deixeble d'Estellés, veig murals a les parets. Saps que no vull glòria ni riqueses, no vull cartes de promeses enfonsades en el mar, Que no vull palaus ni vull princeses, no vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar. Fins un nou combat. Quan l'Albufera ens sostenia una vela llatina navegava contra el vent amb la memòria empresonada, els punys i les corbelles sobre sendes de paper, creix la flor del taronger. Davant les torres de Serrans el nostre amor serà la clau que obri tots els panys dels portals d'una València on sona la freqüència del cor de Benimaclet amb Tereses i Bassets. Saps que no vull glòria ni riqueses, no vull cartes de promeses enfonsades en el mar que no vull palaus ni vull princeses, no vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar. Fins un nou combat. Es difícil oblidar, les façanes d'aquell temps i els amants que s'estimaven quan la por era el segell i el futur d'aquells infants que miraven als estels Il·lusions d'un gran present! Tu i jo som rebels del temps i la distància, alumnes de l'amor, amants de la insolència, poetes d'esta nit, pintors del nostre llit, ls coses impossibles d'explicar d'aquesta ciència. Tu i jo som satèl·lits sense rumb en la galàxia, d'amors impossibles som la paradoxa, som pretèrits imperfets de la nostra història, som aquell record inoblidable en la memòria.

Aspencat – Essència

 (lletra: viasona.cat)

L’herència

Ei! La cara al vent, que se n'adonen que ja som el present. Ei! Que quede patent d'un temps, d'un país que ja anem fent! Corre lliure pel poble la fera ferotge mentre sonen les cançons cada nit i en cada concert Teresa rep homenatge i ens fa recuperar l'esperit. Què vos passa valencians? On està la identitat? Creus que jo puc oblidar aquella forma de cantar. Cantaré la nostra història a cau d'orella i somiarem fins demà perquè vull, Perquè tinc ganes de somiar! Ei! Garrot , prohibició és el que passa quan el mal ve d'Almansa. No ens furtaran la il·lusió. Vareu sembrar una llavor d'Esperança damunt de l'escenari borumballes falleres al país de les albades per costum que rode la roda pels carrers i les places i cridarem fins que vinga la llum! Ja no canta el capellà perquè no li'n donen cap. Cal dir va ser detingut per cantar en valencià. Estimem perquè estimem la nostra llengua i seguirem avançant! Perquè vull, perquè tinc ganes d'estimar! Som la flor que naix de la llavor que vau sembrar. Sou la llum que guia en l'obscuritat. Som les vostres veus i no ens faran callar perquè mai perdrem la nostra dignitat. Continuar la senda de la nostra essència i trobar i trobar una resposta per demà. No ens podran guanyar, si ens donem la mà. Si agafem l'herència que ens vareu deixar. Llave les penes al meu safareig. No és que no et mire, és que no et veig. Va com va i entre la confusió. Silenci i censura a la televisió. Hui cantarem la vida d'un poble, vida d'un poble que no vol morir. Vull donar-te les gràcies perquè vull, perquè tu em fas sentir-me viu. Gràcies a tu que em cantaves furtiu. Gràcies a tu que em donaves caliu! Gràcies a tu que em cantaves furtiu. Gràcies a tu hui sóc l'últim que riu! Som la flor que naix de la llavor que vau sembrar. Sou la llum que guia en l'obscuritat. Som les vostres veus i no ens faran callar perquè mai perdrem la nostra dignitat. Continuar la senda de la nostra essència i trobar i trobar una resposta per demà. No ens podran guanyar, si ens donem la mà. Si agafem l'herència que ens vareu deixar.

Aspencat – Naixent primaveres (tb versió Feliu Ventura, Xavi Sarrià i Borja Penalba)

(lletra: youtube  fumagossos)

Temps

Ja no queda temps per parlar, ni sentir, ni caminar com havíem fet abans. Ja no eres capaç de comptar els dies que passen perquè són tots iguals. Ja no queda temps per parlar ni sentir, ni caminar com havíem fet abans. Fuges de la teva realitat i el cap de setmana... Ha arribat un nou dia, aixecat de seguida, pren-te alguna cosa que comença la partida. No hi ha altra eixida, no hi ha altra eixida, un munt de paràsits xuplant tots a la ferida. Volies cotxe, tu volies casa, volies una família i tornar-te carabassa. Plores i plores, treballes dotze hores, fas la vida al sofà i ni te n'adones del que ignores. Temps, i et falta temps per gaudir de la teua gent, per tenir tots les mans al vent. És el temps, ens falta temps per parlar del nostre present i futur... Tot està nugat, tot està ben nugat, les cartes estan marcades, però seguim jugant. Tot està nugat, tot està ben nugat, tu no te'n adones fins que nades dins del fang. Tot està nugat, tot està nugat, les teves memòries ja les ha escrit un banc. Tot està nugat, tot està ben nugat, et trencaràs l'esquena per l'estat del benestar.

Aspencat – Obri la llauna

Crida

Sents a dins teu una veu que sospira. Et parla tremolant, contenint-se la ira. Plou amb força i et cau al damunt. Si no et cobreixes, no ho farà ningú. Primera lliçó de la teoria. Sents a dins teu una veu que sospira. Et parla tremolant contenint-se la ira. Un cartró barat, és el decorat on pengen els retalls de la teua vida. Tu vols progressar, rebre el que et pertany. Recorda que ser dona no és un esborrany. Amplifica la teua veu. No serveixes cap home ni Déu. Quan caiga la nit sobre els camps, quan dorma tota la ciutat, et diré que m'encises i lluitarem contra la realitat. Quan caiga la nit sobre els camps, quan dorma tota la ciutat, et diré que et desitge i ens saltarem el camí marcat. Escriure cada dia una nova epopeia. Ni devota concubina, ni donzella. Gaudir dels moments, tenir el teu temps. A tu no t'han parit de cap costella. Deixa d'esperar, arreplega el que has sembrat o seràs mà d'obra barata del patriarcat. Drets aconseguits, sentiments oprimits, encara queden minuts per a guanyar el partit. Crida, crida crida, ja n'hi ha prou d'alegria fingida crida, crida, crida, ja no et creus ninguna profecia. Saps que si alces el cap tremolaran els ciments. Si mires més enllà, te soltaràs dels cordells. Crida, crida, crida, si et rebel·les, no tindran altra eixida.

Aspencat – Obri la llauna

Tu creus

Tu creus que jo puc oblidar la història nostra que hem viscut, tu creus que jo puc oblidar? Tu creus que no marquen la pell, la mort de tantes il.lusions. Tu creus que no marquen la pell? Creus que es possible no escoltar aquell cant secret del camp que sona quan la llum s’adorm, els versos bruts de l’Estellés, la tendra veu de LLuís Guarner, els pensaments del Joan Fuster? Mentre envelleix viure lluitant pel que crec que em correspon un aire nou per respirar… I encara sent cada matí, quan la claror trenca la nit una escalfor  que em fa cridar que jo t’estime llibertat. Tu creus que jo puc viure estrany l’immens dolor de tanta gent que viu en la necessitat? Tu creus que no he de defensar la llengua que m’estime tant, i aquest país que m’ha tocat? Creus que es possible la cançó amb la tristesa que jo sent, que puc cantar sense dolor? Que cante al mar, la terra, al vent amb lletres tan plenes d’amor que puguen desterrar la por. Mentre envelleix viure lluitant pel que crec que em correspon un aire nou per respirar… I encara sent cada matí, quan la claror trenca la nit una escalfor que em fa cridar que jo t’estime llibertat 

Paco Muñoz – Mirades  (tb versió Aspencat – Obri la llauna)