El Cafè Antic

Al Cafè Antic quan la cervesa desvetlla somnis pels senzills pugem les vinyes amb les estrelles i fem l'amor als déus humils Ella té uns ulls de poesia, tu el cos de cirerer florit, alguns festegen la Maria mentre jo et guanyo al parxís. Però a Bòsnia ja no hi neixen les flors mentre aquí és maig i en Sergi canta, plora el vent i ens sagna el cor per tant d'horror que ens separa. Europa creix sobre els vostres morts mercadejant sense vergonya, però la fredor d'aquest guinyol mai no hi serà al cafè nostre. Al Cafè Antic el fum s'emporta temors i angoixes nit enllà mentre amb el ritme de les converses roden les boles del billar. I quan la lluna a Sant Antoni busca el seu lloc entre els xiprers el poble sembla que se n'adoni que és allí dalt només per ell. Però a Rio encara maten infants i algú ha pagat per cada bala, compra el seu viure el poderós assassinant la misèria. La nit estén el seu trist parany sobre els "meninos" que tremolen, rostres que escruten la foscor cercant l'amor que enlloc troben. Al Cafè Antic el temps reposa i els dits no en compten el neguit perquè les cartes damunt el marbre fan un dibuix massa bonic. Temps a venir quan la tendresa de tots plegats sigui el coixí unint els somnis amb les estrelles recordarem el Cafè Antic.

Lluís Llach - Porrera (lletra Miquel Martí i Pol)

(lletra: viasona.cat)

Cançó sense nom

On vas amb les banderes i avions, i tot el cercle de canons que apuntes al meu poble? On vas amb la vergonya per galó, i en el fusell hi duus la por que apuntes al meu poble? On vas quan ja l'infant no vol jugar perquè el carrer vessa de sang i ets tu qui l'omples? On vas quan ja l'infant no pot mirar ni el blau del mar ni aquell cel clar i ets tu qui el borres?

Lluís Llach - Barcelona. Gener de 1976

(lletra: viasona.cat)

Laura

I avui que et puc fer una cançó recordo quan vas arribar amb el misteri dels senzills, els ulls inquiets, el cos altiu; i amb la rialla dels teus dits vares omplir els meus acords amb cada nota del teu nom, Laura. M’és tan difícil recordar quants escenaris han sentit la nostra angoixa per l’avui, la nostra joia pel demà... A casa enmig de tants companys, o a un trist exili mar enllà, mai no ha mancat el teu alè, Laura. I si l’atzar et porta lluny, que els déus et guardin el camí, que t’acompanyin els ocells, que t’acaronin els estels; i en un racó d’aquesta veu, mentre la pugui fer sentir, hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

Lluís Llach –  Campanades a morts

(lletra: lluisllach.cat)