I avui que et puc
fer una cançó recordo quan vas arribar amb el misteri dels senzills, els ulls
inquiets, el cos altiu; i amb la rialla dels teus dits vares omplir els meus
acords amb cada nota del teu nom, Laura. M’és tan difícil recordar quants
escenaris han sentit la nostra angoixa per l’avui, la nostra joia pel demà... A
casa enmig de tants companys, o a un trist exili mar enllà, mai no ha mancat el
teu alè, Laura. I si l’atzar et porta lluny, que els déus et guardin el camí,
que t’acompanyin els ocells, que t’acaronin els estels; i en un racó d’aquesta
veu, mentre la pugui fer sentir, hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.
Lluís Llach
– Campanades a morts
(lletra:
lluisllach.cat)
No hay comentarios:
Publicar un comentario