Assegut a la terrassa del bar de l'estació, veient la gent
com passa i prenent un cafetó. A prop de mi, regala, un poeta de carrer,
històries condensades en somnis de paper. Esquitxa les voreres de riures i
plors, escup la ràbia a terra, somriu i mira el sol. Diu versos sense rima que
es fonen al moment, cançons per recordar, amb lletres sorprenents. L'envejo una mica... s'allunya, seu a un banc
i guarda a la maleta tot de papers en blanc. El tren frega la via, s'atura al
seu costat, no ho pensa i s'hi enfila, el cor em fa un sotrac. Viatges en
quartetes, en fulls atapeïts de tinta de bolígraf, d'amors i de renecs. El tren
de lluny em xiula, i sembla repetir paraules del poeta amb qui ara fa
camí. I amb la Rumba jo me'n vaig, si em
voleu acompanyar, us hauré de fer saber que no es pot cantar al carrer. I amb
la Rumba jo me'n vaig, si em voleu acompanyar, us hauré de fer saber que no es
pot cantar al carrer. - Li falta alguna
cosa? – Potser un altre cafè... Remeno amb insistència un garbuix de
pensaments. Vull ser com el poeta, no vull esperar més, se'm menja la rutina,
potser hi ha un altre tren... Demano que si em cobra, mentre busco els diners:
- Que tingui bona tarda, els deu cèntims per vostè! M'apropo a la via i espero
pacientment a les mans una llibreta, un boli i un bitllet. I amb la Rumba jo me'n vaig, si em voleu
acompanyar, us hauré de fer saber que no es pot cantar al carrer. I amb la
Rumba jo me'n vaig, si em voleu acompanyar, us hauré de fer saber que no es pot
cantar al carrer.
La Carrau – Dins la taifa
(lletra: viasona.cat)
No hay comentarios:
Publicar un comentario